COSTUMS I TRADICIONS
LES MATRAQUES
Les matraques són un instrument a modo de campana com a funció que s'utilitzava el dijous, divendres i dissabte sants per convocar els feligresos als actes litúrgics, ja que eixos tres dies no sonaven les campanes en senyal de dol. El dissabte de glòria a l'hora de la vigília pasqual sonaven totes les campanes després d'estar mudes eixos dies. L'instrument és com una roda d'aproximadament un metre de diàmetre per un altre de llargària amb quatre fustes longitudinals i unes maces que al fer-lo rodar o voltejar com una campana produeix un soroll com quant pegues a una porta amb una maça de fusta però això sí multiplicat per la quantitat de maçades i volteig. Les matraques de Vallibona estan en bon estat de conservacio encara que voltejar-les després de tants anys caldrà mirar-s'ho bé, estan ubicades al campanar en un lloc addient d'una de les finestretes dels cantons i que està tapiada a l'exterior això ha fet que la intempèrie no l'haja afectat molt i estan cl.locades damunt mateix de l'escala de pujada al cos últim del campanar.
Teòfil Pitarch
LA FIESTA DE LA ASUNCIÓN EN VALLIBONA
Toda fiesta mayor suele tener una parte de celebración religiosa. Su finalidad originaria era la de obtener los favores de las divinidades agrarias que les permitiesen gozar de los frutos de la cosecha. Después, con el Cristianismo, la fiesta se puso bajo la advocación de un santo al que estaba dedicada la Parroquia o el patrón del pueblo. En nuestro caso es la Asunción de María, en el mes de agosto, y la Virgen del Rosario, en el mes de octubre, advocación muy unida a nuestro patrón Santo Domingo, Santa Águeda... Invitamos una vez más a todo el vecindario a adornar nuestros balcones con colgaduras festivas el día 14, como señal de fiesta mayor y en honor de la Virgen.
La fiesta de la "Asunción de María en cuerpo y alma al cielo", conocida también entre nosotros como "la festa de la Mare de Déu d'Agost", por haberse celebrado siempre el dia 15 de agosto, es una de las fiestas más populares de nuestras tierras, sobre todo a partir del monarca "Jaume I", que puso los reinos de Aragón y Valencia y el principado de Cataluña bajo su protección. No en vano son muchas las parroquias - Vinaròs, Traiguera, Xert, Catí, Cervera, Morella, Ortells, Palanques, Portell, Sorita ... - que, como nosotros en Vallibona, la tienen por titular y patrona.
Las mujeres que llevan el nombre de María celebran su onomástica en este día, a no ser que hayan escogido otra de las advocacions con que es venerada la Virgen, y así se las llama Mari, Maria, Marieta, Mariona o Assumpta o simplemente Sumpta o Asunción.
La popularidad que la Virgen María ha alcanzado entre el pueblo cristiano ha hecho que la sobriedad del relato evangélico en lo referente a María no haya satisfecho suficientemente la curiosidad natural de la gente, cosa que ha ocasionado la invención de "leyendas fantásticas" que han constituido como un "Nuevo Testamento apócrifo" de la Virgen María. Entre ellas resalta, sin duda, la explicación de la Asunción de la Virgen en cuerpo y alma a los cielos.
Estas narraciones, principalmente la de Sor Isabel de Villena, han dado origen al drama religioso que se representa los días 14 y 15 de agosto en el templo de Santa María d'Elx y desde hace unos años también en el de la Selva del Camp, población cercana a Tarragona.
A la muerte de María se la llama reposo, dormición o sueño, para indicar que, concebida sin pecado original y liberada de todo pecado, no estaba sujeta a la ley de la muerte como el resto de los mortales. Su muerte era considerada como el tránsito de la vida mortal a la gloriosa inmortalidad. Se la representa con una imagen en reposo sobre una cama, rodeada de ángeles, luces y flores, que en el día de la fiesta se la coloca en medio del templo para la contemplación y devoción de los fieles. Después es sacada en procesión, según una costumbre muy antigua, como consta en las "Ordinacions de Cort" del rey Pere III el Ceremoniós, el año 1344: " ... e que en l'Assumpció processió sia feta". Por eso, esta festividad se la conocía antiguamente también con los nombres de la "Dormició de la Mare de Déu", "Mare de Déu morta", "Mare de Déu gitada" o "Mare de Déu del llit".
No se sabe con certeza cuándo empezó esta costumbre; las primeras informaciones que tenemos datan de principios del siglo XVII, tal como está escrito en el "Llibre negre" del arxivo de la parroquia del Pi, de Barcelona, que dice: "El 14 d'agost de 1627 es feu lo llit de Nostra Senyora d'Agost". Y en el libro "Jardín de María", impreso el año 1627, su autor el P. Camós, hablando de la catedral de Girona, escribe: "Celébranse en ella las fiestas de la Virgen con gran solemnidad y prin-cipalmente su gloriosa Asunción, en cuyo día se hace solemnísima procesión por toda la ciudad con su imagen en una suntuosa cama".
De todo lo dicho se puede deducir que la costumbre de adornar la cama y de hacer la procesión era practicada ya antes con toda normalidad y no era cosa que empezaba entonces. Se había dado el caso que, al carecer alguna iglesia de la cama apropiada para colocar la imagen del cuerpo de la Virgen, se usaba una, señorial, de alguna casa particular, tal como lo cuenta Marian Aguiló de la isla de Mallorca, donde también estaba la costumbre de adornar el lecho en las iglesias, en la fiesta de la Asunción de la Virgen.
Nosotros, en Vallibona, tenemos "la imagen de la Virgen en reposo" dentro de una preciosa urna. También celebramos una solemne procesión cantando el Rosario. No, no me atrevo a pedir que saquemos la imagen en procesión, pero sí que insinúo que pongamos este año, el día 15 de agosto, el "lecho de la Virgen en reposo" en el centro de la iglesia, recuperando la tradición, tal como indican los documentos.
Y antes, ¿no había ninguna fiesta en medio del verano? Claro que sí. Las fiestas, tal como nos han llegado, son de tradición cristiana. Pero el hombre es festivo por naturaleza, de ahí que las fiestas sean tan antiguas como el hombre mismo. Se habla de una fiesta encaminada a celebrar el gozo de las cosechas entre la siega y la vendimia, las dos cosechas mediterraneas más importantes. La celebración coincidía en el momento en que según creencia popular, la tierra estaba como dormida y en reposo. Es evidente la relación entre las ideas del descanso de la tierra y el descanso -"reposo"- de Virgen. No se contraponen, más bien se completan. Posiblemente los cristianos, al querer celebrar la fiesta de la dormición de la Virgen, encontraron muy lógico y natural unir las dos fiestas. ¡Celebremos a la madre tierra que nos da sus frutos en abundantes cosechas! ¡Ensalcemos a la Virgen María que nos ha dado el fruto de su vientre: Jesús! La Madre de Dios y la madre tierra caminan en la misma dirección.
Paco Vives
ELS DIES DE LA VELLAContalles de la tia Dolores Pitarch a son fill Paco
Un any, quan jo era menut, a finals del mes de març i primers d'abril va fer molt de fred. Li vaig dir a la mare:
-"Si la candelera plora, el fred és fora. Si la Candelera riu, el fred és viu. Tan si plora com si riu, ja ve l'estiu". Com és que fa tan de fred, si ja som a la primavera? Com és que fa tant de fred, si ja som a la primavera?
-Això són els "reganys de la vella", em contestà.
De tots els mesos de l'any, el març és considerat com el més maligne i se'l qualifica de malintencionat. I no parlem de la seva lluna tan esbojarrada i variable, aplicada a les persones de caràcter desigual: "Sembla la lluna de març"! La gent atribueix al març una pila de males intencions. L'explicació pot estar en aquella dita popular: "El març marceja i la gent bogeja". Si la gent, amb les seves bogeries, el fa enfadar, no és estrany que ell se torne, es recreme de ràbia i faça el que diu el refrany: "Mar, marçot, mata la vella a la vora del foc, i la jove si pot". I és per això que els tres dies darrers del mes de febrer i els tres primers de març sol fer més fred que de costum.
En veure la cara d'estranyesa que vaig fer, em va contar la llegenda: "Els dies de la vella", que havia aprés de la seua mare, la iaia Josepa.
Una vella propietària d'una ravera d'ovelles, en trobar-se un any a finals d'un febrer benigne i gens rigorós, va creure's haver escapat de la fredorada de l'hivern i, burlant-se'n del febrer, li digué:
"Adéu, febrer! que amb ta gelada
no m'has mort cap ovella ni fet cap pelada".
El febrer es va enfadar, va anar a trobar el març i li va dir:
-"Març, fes-me un favor".
-"Dos, si cal", contestà el veí.
-"Deixa'm tres dies,
que amb tres que en tinc fan sis,
i castigaré la vella".
-"Deixa'ts estan", li contestà.
El febrer sentencià amb solemnitat:
-"Tres que me'n queden,
tres que me'n deixaràs.
Sense pell i pelada a la vella veuràs".
Tot seguit es posà a fer un fred tan gran, que la gelada va matar l'herba dels camps, i totes les ovelles de la vella van morir. Llavors tot era picar de peus de ràbia i grunyir furiosament, i d'aquí ve que quan aquests dies fa molt mal temps, la gent del camp diu que són els "reganys de la vella".
Perduda la ravera d'ovelles, la vella va comprar unes vaques. Arribà sense cap mena de contratemps a les darreries de març, i no recordant el que li havia passat, va cometre la imprudència d'exclamar amb presumpció, tota satisfeta:
-"Escapada de març i de marcells,
he salvat les vaques i els vedells".
El març ho va sentir, i mortificat per aquestes pretensioses paraules de la vella, va anar en busca de l'abril i li va dir.
-"Abril, tres dies tinc,
dèixa-me'n quatre,
que les vaques de la vella
faré batre".
L'abril consentí tot seguit a complaure el seu company, i una tardana però molt forta gelada va matar totes les plantes i la vella va perdre les vaques. Des de llavors, els tres dies darrers de març i els quatre primers d'abril s'anomenen: "Dies de la vella".
I per si això no era prou, al pastor li va pasar quelcom paregut. Conten que en temps de la transhumància, un pastor ja estava cansat d'estar a la plana i tenia ganes de marxar cap a la muntanya. Era cap al final del mes de març i un poc fanfàrria va dir:
-"Marzo, Marcero,
por lo poco que te queda
ja no te temo.
A la sierra me voy".
No li va caure gens bé al març el despreci del pastor, i li va contestar:
"Tres días que me quedan
y tres que le pediré prestados
a mi hermano abril,
de ovejas me comeria
más de mil".
I conta la llegenda que es van gelar totes les ovelles.
Quan ma mare va acabar de contar-me la llegenda, li vaig dir:
-Així, no em de fer enfadar el mes de març?
-Ni març, ni abril, ni cap mes.
Totes les llegendes porten missatge i natros em de ser capaços d'entendre'l. La llegenda ha estat, és i sempre serà, el recurs dels savis per a parlar als senzills, i el recurs dels senzills per a parlar als savis i com a savis. A vegades ens queixem del temps, de les catàstrofes naturals ..., qui sap si no som natros els qui fem enfadar el temps!
Mare, hi ha un refrany que diu:
-"Abril finat, hivern acabat".
-Si, fill, també n'hi ha un altre que diu:
-"Hasta el cuarenta de mayo no te quites el sayo". No ho oblides.
REFRANYS VALLIBONENCS
Per Carme Mestre
L'associació cultural "Amics de Vallibona" ens ha obsequiat aquest any amb un calendari vallibonenc, recordant-nos les dades i els serveis més importants. Això dels calendaris no és una invenció moderna. Quan encara no havien proliferat els calendaris comercials la gent se'n feia un de casolà, utilitzant les coses més variades que la imaginació li suggeria, perquè l'home des de sempre ha volgut mesurar el temps.
D'entre els calendaris casolans, el més popular de tots és, sens dubte, "el calendari refraner". L'home, en observar detingudament la natura, ha vist que l'ambient que l'envolta varia lentament al llarg del temps, per tornar més tard a l'estat inicial reemprenent de nou els mateixos canvis. Cosa que la saviesa popular ha sabut plasmar en unes dites que formen part de la cultura popular, patrimoni de la humanitat. Mireu com ho expresa el Calendari de Pagés de l'any 1979:
"Les estacions seguiran marcant el ritme del temps:
hi haurà núvols, pluja, sol, tempestes, boires i vents.
El gener portarà neus, el febrer serà variable,
pel març bufaran vents forts i l'abril serà agradable.
Pel maig hi haurà floració, pel juny alguna tronada,
pel juliol farà calor, per l'agost forta secada.
Setembre serà mig sec i l'octubre mig mullat.
Novembre ens portarà fred i desembre el vent glaçat".
He tingut la sort de poder recollir, parlant amb la gent, uns quants refrans en llengua valenciana que, des de "l'any de la picor", es diuen a Vallibona; i els he ordenat seguint els aconteixements de l'any agrari ja que molts d'ells fan referència, com és natural, a l'agricultura. L'any agrari s'acaba quan els agricultors han enllestit les feines del camp i han celebrat la festa major. Amb la sembra comença un nou cicle. És per això que començaré pel Nadal, la primera gran festa que es celebra al principi de l'any agrari, tot i que, quan s'imposà el calendari actual, la nit de Cap d'Any comença a celebrar-se de seguida arreu.
D'aquests refranys, uns fan referència a les festes; altres, a les hores de sol que tenen els dies; altres, a l'oratge, això que ara està tant de moda i que els nostres avantpassats ja sabien previndre sense tants satèl·lits; altres fan referència a les collites, als sants ... Trobareu també una quantitat de dites populars que com ben bé diu el refrany: "el refranyer no és mai mentider", sempre hi ha un fons de veritat. He posat entre parèntesi el dia i el mes a que fa referència el refrany, per facilitar la seua comprensió a la gent jove que no ho sap i a la gent gran que ho ha oblidat. I sense més preàmbuls comencem:
- De Santa Llúcia (13/XII) a Nadal (25),
dotze dies de cabal.
- Santa Llúcia, la Bisbal
dotze dies abans Nadal.
- De Santa Llúcia a Nadal
dotze dies per igual.
QUAN ELS DIES CANVIEN
- Per Sant Tomàs (21/XII)
el dia més curt de l'any.
(Quan es celebrava el 21 de desembre
en lloc del 3 de juliol)
- Per Santa Llúcia (23/XII)
el dia creix un pas de puça.
(Quan es celebrava el 23 en lloc del 13)
- Per Nadal (25/XII)
un pas de pardal.
- Per Sant Esteve (26/XII)
un pas de llebre.
- Per Ninou (1/I) un pas de bou.
- Al Reis (6/I)
bèstia és el qui no ho coneix.
(I més d'u contesta:
Més bèstia és el qui ho coneix).
- Per Sant Antoni (17/I)
un pas de dimoni.
- Per Sant Vicent de la Roda(22/I)
creix lo dia un hora.
- Per Sant Maties, (24/II)
ja són ben llargs tots els dies.
- Per Sant Maties iguals
són les nits que els dies
- Per Sant Macià
tanta nit com dia hi ha.
- A Sant Maties
entre el sol per les ombries.
- Per Sant Macià
l'oreneta ve, el tort s'en va.
- Per Sant Joan, (24/VI)
el dia més llarg de l'any.
- Per Sant Pere (29/VI)
el dia enrera.
- Per la Mare de Déu d'agost (15/VIII)
a les set ja és fosc.
- A l'agost, a les set ja és fosc.
- Sant Miquel(29/IX)
puja el berenar al cel.
Sant Macià (24/II)
el torna a baixar.
- Passat tots Sants (1/XI)
tots els dies són germans.
LES COLLITES
- A l'abril cada gota val per mil.
- A l'Ascenció cireretes a muntó.
A la plana, sí, a la serra, no.
- Pel juny la corbella al puny.
- Pel juny lo falcó al puny.
- Al juliol ni dona ni col.
- Al juliol ni dona ni caragol...
és dit per aquell que non vol,
que això va a gustos.
I com que es diu que "de gustos
no hi ha res escrit" no en parlem més
i deixem-ho córrer.
- Aigua d'agost, safrà, mel i most.
L'ORATGE
- Hasta Nadal calça no cal.
- Si la Candelera (2/II) plora,
l'hivern (el fred) és fora.
Si la Candelera riu,
l'hivern (el fred) és viu,
(ni hivern ni estiu).
Tan si plora com si riu,
ja ve l'estiu (torna-te'n al niu)
Tan si plora com si no plora,
tres mesos de malhora.
- Que no paso Marc (25/IV),
Marquet i Creveta (3/V)
no te lleves la jaqueta.
- Al maig cada dia un raig
- La ventada de Sant Bernabé (11/VI)
davant o detrás ve.
- A Sant Andreu (30/XI) aigua o neu.
- Rogle de lluna,
de cada cent no en plou una.
- Rogle de sol,
de cada cent noranta-nou.
- Lluna amb corona, aigua dóna.
- Lluna dentada, pluja o ventada.
- Sol de forat plou més que cap.
- El cel a cabassets, aigua a canterets.
- Quan el cel fa clotxetes,
la terra fa bassetes.
- Vent "dinador", vent "durador".
- La tramontana no té abric
i l'home pobre no té amic.
- Lluna vella, de cara Morella.
- Lluna vella, de cara a Cantavella.
- Lluna nova, de cara a Vallibona.
- Dimecres de Cendra, lluna tendra.
- Home lluner, no omple el graner.
- Senyals al cel, treballs a la terra.
- La ratlla de Sant Martí de matí,
aigua aquí.
- La ratlla de Sant Martí a migdia,
pluja tot el dia.
- La ratlla de Sant Martí de vesprada,
aigua pasada.
- Trons a la ferradura,
aigua segura.
INVOCACIÓ ALS SANTS
- Santa Bàrbara bendita,
que mos guardo la collita.
- Sant Blai gloriòs,
que mos curo la tos.
- Sant Roc i el gos,
que mos guardo la tos.
DITES POPULARS
- On no hi ha pa ni farina,
no falte la xamusquina.
- On va la corda, va el poval.
- El qui és ballador,
sempre li dura l'acció.
- El qui no guarde quan té
no menja quan vol.
- Després de la festa, ve la bèstia.
- El qui canta a la taula i al llit
no té coneixement complit.
- A la taula i al llit al primer crit.
- Aigua corrent no mata la gent.
- Aigua aturada, alguna vegada.
- Alli on no hi ha sang,
no hi han botifarres.
- Canteret nou, aigua fresca.
- El qui s'ajunte en un coix,
a l'any coix i mig.
- La cabra sempre tira al monte.
- Per Nadal cada ovella
al seu corral.
- Lo que no vulgues per a tu
no ho vulgues per a ningú.
- Qui al estiu sombreja,
a l'hivern famoleja.
- A l'estiu tota cuca viu.
A l'estiu, filosa no diu.
Vianda d'estiu vol regadiu.
Estiu calorós, hivern rigurós.
Una oroneta no fa estiu.
Si a l'estiu fa el dia clar,
el sol du el vent per la mà.
