De quan el gra de blat se separava de la palla amb matxos, trills i forques

La població de Vallibona, en plena comarca d’els Ports i "banyada" pel riu Cérvol, si és que així es pot dir perquè quasi no hi baixa aigua, ha tornat a fer marxa enrere en la història i després que l’any passat recordara com s’obtenia el carbó vegetal, aquesta vegada ha volgut recuperar "el batre", mitjançant el qual s’obtenia el blat per a fer la farina.

Molta expectació va aixecar aquesta nova demostració dels quefers dels vallibonencs quan aquesta població tenia més d’un miler d’habitants (ara no en queden ni mig centenar, tot i omplir-se a l’estiu). La Comissió de Festes, a través del rector Paco Vives, va contractar amb molt encert el grup "Amics dels Cavalls" de Santa Bàrbara (Montsià), perquè posaren els arreus i els animals necessaris per a tornar a batre, la qual cosa ja feia molts anys que no es veia per Vallibona, ni per enlloc.

Per fer-ho tot més cerimoniós, es va organitzar un cercavila previ pels carrers del poble. Obrint la xaranga "El Soroll", desfilaren tot l’equip de persones i animals disposats a fer la demostració i seguint-los molta gent atreta per veure batre per primera vegada uns, els joves, i per recordar vells temps, els més veterans.

Cinc cavalls molt ben engalanats foren els encarregats de fer la feina "dura" a l’era del Prigó en un matí molt assolellat. No es va obtenir molt de fruit de la feina perquè el blat escollit no tenia molt gra, va caldre cobrir la falta de palla amb espiga amb palla de més bones condicions per tal de fer l’"erada" més grossa. No va ser fàcil després triar el blat, ja que n’hi havia ben poc, però l’important és que tothom se n’adonà de què era el batre.

D’ABANS A ARA

Els espectadors d’aquesta demostració no paraven de fer comparacions a com ho feien abans, destacant que no era tan senzill com pot semblar.

Jaume Meseguer Jovaní i Vicent Allepuz Llopis, dos vallibonencs amb moltes hores d’experiència a batre, deien que "el qui no bat al juliol, no bat quan vol" en recordar-nos que el blat se segava a finals de juny i principis de juliol, dedicant-se al batre els dos mesos centrals de l’estiu. De bon matí començava la tasca i no s’acabava fins a la vesprada quan ja es ventava per separar el gra de la palla. "Copeta" d’aiguardent i "trago" d’aigua freda quan es feia un descans i a l’hora de menjar, "frito" amb ous i una bona bota de vi (el "frito" és llom fregit i conservat amb oli, uns dels menjars més tradicionals de Vallibona).

Començava la tasca del batre tirant les garbes( els feixos de palla), s’escampava per l’era i llavors es preparaven els matxos, als quals se’ls cordava el trill, peça plana de fusta amb pedrenyeres , pedres afilades per "matxucar" la palla". Tot seguit, a pegar voltes, amb el llauradors damunt del trill per conduir el matxo i per fer pes. Mentre, es cantaven les cançons típiques del poble, com també es va fer en la demostració.

Després de la batuda, calia aixecar-ho tot a l’aire amb les forques perquè el vent anara separant la palla del gra. "Avui hem fet lloca" es deia els dies que no bufava el vent i es quedava l’erada sense triar. Quan tot estava triat, es carregava als matxos i cap a casa; el blat, per a fer la farina i el pa; la palla, que es portava en "aixàbigues" ( xarxa semblant a la de pesca) com a aliment dels animals i el pallús, per eixugar els purins i fer fem, "tot s’aprofitava!" com ens contaven Jaume i Vicent.

A Vallibona es batia en molts llocs diferents; hi havia quatre o cinc eres, com la del Prigó o la del Barranc i tots els masos batien ja que el blat era un dels elements de subsistència. Les dones eren autèntiques especialistes a separar amb sedassos el segó de la farina i fer després del pa. Quan s’acabava l’època del batre, es feia una gran festada amb paella, carn torrada, pastes i "pollastres dels d’abans, de casa" com deia Meseguer.

FINAL DEL BATRE

Cap als anys cinquanta, va haver-hi fortíssimes pluges que s’endugueren la major part dels horts del poble i també es produí la famosa gelada, això va ser determinant per a perdre’s el conreu del blat, com ens recordaven amb tristor tots dos vallibonencs. La feina del batre va començar llavors a perdre’s i quedà després totalment eliminada amb l’aparició de les màquines, com les trilladores . "Jo encara vaig veure batre" deia un altre espectador encara no molt entrat en anys i és que cap a mitjans de la dècada dels seixanta encara hi havia algun vallibonenc que encara triava el blat d’aquesta manera.

AMICS DELS CAVALLS

L’Associació Amics dels Cavalls té uns cinquanta socis i compta amb més de quaranta cavalls. Es fan demostracions de batre, romeries, ofrenes, tir-arrossegament i n’hi ha també per a muntar. En els últims tres anys, està fent el "seguiment del blat", dirigit especialment als escolars perquè coneguen tot el procés. Se sembra una hectàrea, es tira l’adob com abans, se sega amb les garbelles, es bat a l’era i finalment s’elabora pa, segons ens explicava el secretari de l’Associació Genaro Guié. També es fa un dinar de germanor al camp, com era costum abans. Als xiquets de les escoles els ensenyen tots els processos que es fan exactament igual a com antany, perquè coneguen un poc com de dura era la feina del camp quan no hi havia màquines.