Descobrir Vallibona
He de reconèixer ara i ací, que sóc home de La Plana sense lligams
coneguts amb les terres aspres dels Ports i com a tal vaig a presentar-me
davant vostre, aquell dia que ens vam ajuntar a "La Carbonera" i
vaig tenir la satisfacció d'oferir-vos la meua novel·la. Aquell va resultar
el nostre encontre oficial, diguem-ne la mútua presentació. A poc que gire
la mirada cap a l'interior de l'ànima, cap a aquell punt on contacten la
memòria i els sentiments, puc retornar-me a cadascun dels moments d'aquell
capvespre humit de juny de l'any pasta. Ara mateix puc recordar la tempesta
que, fora de lloc i ocasió, abocava tota l'aigua del cel mentre corria les
revoltes dramàtiques que s'anaven engolint el cotxe cap al fons tèrbol de la
vall. -Vols dir que podrem aplegar, Joan?- va remugar la meua dona intimidada
per la magnificència salvatge amb que és manifestava la muntanya. Recorde
també el pregoner, acomplint amb heroica dedicació la comanda de córrer el
poble per convocar-vos a l'acte. Va lluitar contra la pluja i contra
l'enrevessat títol de la novel·la; amb la pluja va poder, però amb el
títol no. L'home no tenia el costum d'anunciar-vos coses en llatí i el més
paregut a "Noverint Universi" que va trobar era una cosa semblant a
"Novedades Universales". Tan li fa, que el dia no estava per solfes
i el paper que li vam escriure, tan bo punt va sortir al carrer, tenia la
tinta correguda per l'aigua. Li ho vaig agrair de tot cor i en tornar,
recolzats a la barra del bar, vam compartir una cervesa i un "caliquenyo".
Aplegats a aquest punt ja hi havia mitja entrada a "La Carbonera" i
els encarregats de l'acte van iniciar la maniobra de transformar el bar en
sala de conferències. L'acte implicava no sols el canvi de l'orientació de
taules i cadires, sinó també el més complex canvi de l'actitud dels
parroquians que veien interrompuda de sobte la quotidiana partida de guinyot o
botifarra. -Qui soc jo- vaig pensar un tant avergonyit- per venir, ara i ací,
a interrompre'ls la vida a aquesta bona gent?... Amb quin dret em presente ara
davant d'ells i els dic res? En veritat he de dir-vos que aquest va ser un
d'aquells moments que un no sap si l'esperen o fa nosa. Al cap i a la fi, jo
solament era un foraster que havia gosat entrar a les intimitats del vostre
poble i que, a sobre les havia fet públiques sense encomanar-me a Déu ni al
dimoni. Sols tenia una disculpa: havia fet el que havia fet impulsat per una
força superior a mi, que no havia estat capaç de resistir. Convindreu amb
mi, que en el fons de la qüestió, jo solament era culpable de no haver-me
sabut resistir a l'encanteri secret de les forces ocultes que operen en
aquesta vall. Era una víctima, de les forces del món que no es veu!... Tal
com al mític Ulisses li va passar amb els embriagadors cants de les sirenes,
així mateix va passar-me a mi. Sols és que jo no vaig tenir l'astúcia de
taponar-me les orelles amb cera; no soc tan llest com Ulisses i tampoc no tinc
gens clar que volguera escapolir-me dels encants de la Vall de Vallibona. El
que va passar després ja ho sabeu els que compartireu amb mi aquella
experiència, que a partir d'aquest instant foren vivències compartides. Sols
situar-nos al lloc que ens estava destinat va produir-se la connexió. Com
responent a una sola veu, van rematar-se les partides de cartes i les
converses. Tots vosaltres vau girar el cos i els sentits cap a mi en una de
les mostres d'acceptació i respecte major que un escriptor ha rebut mai. El
que va venir després va ser fàcil, espontani i fluid. Aquesta primera
presentació va ser un repte que vaig acceptar quasi com a una obligació de
cara al poble; com una mena de deute que tenia amb la font d'on m'havia vingut
la inspiració. Ara vull dir-vos que aquella presentació oficial, aquell
primer contacte amb vosaltres, va ser una trobada còmoda, dolça, relaxada i
plaent; si més no, així va ser per mi. Ens vam passar més d'una hora
intercanviant vivències. Vosaltres em donàveu la vostra Vallibona, la real,
aquella que cada dia viviu i sentiu, la que porteu al cor. Jo us oferia la
Vallibona somiada, la imaginària, aquella que es perdia entre les boires
incertes dels segles. A la fi tots dos descobrírem que la vostra i la meua no
eren tan llunyanes; potser és per això que haveu somiat llegint la meua
novel·la, tant com jo ho he fet coneixent el vostre poble. Potser és per
això que, des de fa un temps, considere Vallibona un poc meua o fora millor
dir que jo em sent un poc d'ella. Potser és per això que he volgut dir-vos
aquestes coses... Bé..., per això i per desitjar-vos molt bones festes!
Joan Andrés Sorribes
No sol ser corrent que un poble com Vallibona acullga la presentació d'un
llibre, i més si es tracta d'una novel·la. Tanmateix, el proppassat 23 de
juny, l'escriptor castellonenc Joan Andrés Sorribes va presentar-hi, en un
acte que va reunir una cinquantena de persones, la seua novel·la Noverint
universi («Sia a tots sabut»), després d'haver-ho fet a la Fira del Llibre
de València. Noverint universi ha estat la guanyadora del I Premi de
Narrativa Ulisses, convocat per la fundació Caixa Castelló-Bancaixa i
Tàndem Edicions, i està constituïda per una narració ambientada en la
Vallibona del segle XIV, en plena Edat Mitjana, raó per la qual va ser
presentada a l'escenari en què transcorre l'acció. Noverint universi narra
els estralls que les diverses epidèmies de pesta de mitjans de segle XIV van
causar a la vila de Vallibona i les peripècies que els seus habitants,
delmats fins als límits de l'extinció del poble com a col·lectiu humà. van
haver de portar a terme per deslliurar-se del "mal que no es veu" i
assegurar-ne la pervivència per a les generacions futures. Partint de dades
documentals i combinant-les amb el bastiment de diverses línies argumentals
de ficció que no exclouen els elements religiosos i sobrenaturals, Joan
Andrés Sorribes ens presenta una narració rica de tota classe de matisos amb
un protagonista col·lectiu: els homes i les dones de la fonda ruralia
medieval vallibonenca. Hi trobem una comunitat lligada a totes les aspres
condicions del lloc i l'època.
Encaixonada en el curs alt del riu Cervol, la
vida de la societat de Vallibona gira al voltant del treball de la terra,
entre les pressions senyorials provinents de Morella, ciutat reial regida per
magnats nobiliaris, i les ànsies feudals del monestir de Benifassà. En
aquesta situació, la pesta constitueix un enemic tràgic pel que té
d'invisible. Amb una mesurada administració del protagonisme entre un conjunt
certament bigarrat de personatges, l'autor va teixint una sèrie d'accions
paral·leles que es descabdellen entre el bucolisme del paisatge, les forces
màgiques d'un cristianisme encara no del tot solidificat -només cal pensar
que la conquesta de Jaume I s'ha esdevingut encara no fa 150 anys-, les
lluites particulars entre estaments i la necessitat imperiosa de sobreviure.
És així que es construeix aquesta epopeia col·lectiva de ressons mítics,
ja que és posen en joc tots els recursos per descriure al detall els
passatges de la salvació col·lectiva d'un món amenaçat: la solemnitat de
l'oficialitat morellana, els abusos senyorials, reminiscències de la
dissidència càtara, la presència ineludible de l'Església, els roders, la
crueltat, la superstició popular d'arrel pagana, la mort, l'amor i el
vitalisme d'uns personatges abocats a circumstàncies excepcionals. Un aspecte
que crida l'atenció és l'esforç invertit en els diàlegs. Quan els
personatges prenen la paraula, ho fan mitjançant un llenguatge que remet el
lector a l'època en què se situa l'acció, siga en els intervencions mé
solemnes, siga en les converses més col·loquials i vives dels pobladors
vallibonencs. Aquest fet, sense atendre excessivament a la fidelitat a la
llengua arcaica, aconsegueix immergir el lector en la quotidianitat que
s'intenta reflectir en la narració. És sobretot d'aquesta manera que es
reforça un estil acolorit i vitalista, que dota la novel·la de tota la
frescor i el pintoresquisme que demana el tractament donat a un tema que
segons com cau lluny del lector més actual. Pel tema que tracta, per la
consistència argumental i narrativa que té, Noverint universi és una
novel·la valenciana de pes, digna de ser inclosa en la millor narrativa
històrica en català. I segurament un dels factors principals perquè això
siga així és la mestria amb què s'han recreat uns esdeveniments que, tot i
perduts en dates tan antigues, remeten el lector a una idea clara: la lluita
de tot un poble per la seua pròpia supervivència com a tal. Per no perdre la
seua identitat. Que el poble escollit siga un llogarret perdut entre els Ports
de Morella i la Tinença de Benifassà, en un racó del País Valencià, no fa
més que reforçar el seu caràcter simbòlic. No cal remarcar les
circumstàncies humanes de la zona per adonar-se que una lectura actual
d'aquesta epopeia de ressons llegendaris té una interpretació ben actual. I
és que Morella ve conreant d'un temps ençà la condició de referent
cultural que, per legitimitat històrica, li pertoca. Vallibona, al cap i a la
fi, és presentada com a poble dels Termes Generals de Morella i la dimensió
morellana de la narració és notable. Sens dubte, Noverint universi té
qualitats literàries més que suficients per captar l'atenció de qualsevol
lector i arrossegar-la fins al final. A més d'això, el llibre té també una
utilitat afegida: que pot ser una lectura força recomanable per donar a
conèixer l'Edat Mitjana i els propis orígens als joves estudiants d'institut.
Als del Nord del País Valencià per descomptat, ja que hi toca de molt a prop.
També a als de qualsevol institut dels Països Catalans. En conclusió: una
lectura força recomanable per deixar-se emportar a una altra dimensió del
temps i escoltar la veu dels orígens.
Vicent Sanz (Publicat a Vinaròs News, agost
del 2000)