COMISSIÓ DE FESTES DE VALLIBONA 2.005

SI LA MEMORIA NO FALLA

Seria una llàstima que recordant en tanta nostàlgia les coses del poble, ens oblidarem de les persones, i sobretot, d’aquelles que ens van deixar en la memòria una imatge simpàtica i bondadosa com la d’un home d’estatura encongida per l’edat que s’anomenava Salvador. El tio Salvador. El veiem, cada dia, a l’església, quan pels matins preparava les celebracions litúrgiques i feia sonar les campanes o el simbolet abans de la missa o el rosari. El tio Salvador era una persona profundament religiosa. Una persona de fe autèntica. Ho va demostrar quan la seua filleta de catorze anys se li va quedar cega; quan l’altra filla se li va morir de part; quan, tretze mesos després, el net més gran se li va morir de desgràcia en l’accident succeït en l’ermita de Sant Agueda. Com el tio Salvador reaccionà només saben fer-ho els sants. Ell no va perdre la fe ni l’esperança. Sabia que els misteris de Déu són incomprensibles, però tindria una claretat d’ulls i una mirada que el feien capaç per veure més enllà de les coses que passen. Per això sentíem dir que era un sant. El record més clar que ens queda d’ell és el del seu enterro. Va ser molt solemne. Fins hi va haver-hi la neu que va posar de blanc el camí del cementeri. Els xiquets i xiquetes d’escola l’acompanyarem davant de l’altra gent, en dues files, seguint la creu i els escolans. Mentre avançàvem cap al cementiri no paraven de caure borrallons i al xafar-los ens mullaven els peus. Encara que la gent vestia de dol i el capellà, amb capa negra, cantava els responsos propis de difunts, al tio Salvador se’l despedia més que amb un enterro amb una processó. Es clar, ell anava a totes...Llàstima que no s’escoltaria més la seua veu cantant les Avemaries del Rosari, ni en l’església ni pels carrers, quan els diumenges feien el Rosari de l’Aurora. Començava així: “Es Maria la caña del trigo San José es el grano y el Hijo la flor Del Espíritu Santo que allí está metido Por obra de Dios...” I seguien els misteris. Cinc en cada rosari. Entre misteri i misteri un Parenostre, deu Avemaries i Glòria. Després els cants corresponents. També es recorda la seua veu des de el Cor harmonitzant entre totes aquelles altres veus ben timbrades, quan en la nit de Nadal es feia l’adoració al Jesuset, que cantaven “Entrad, pastores entrad i en el portal de Belén al Niño Dios adorad”. Quantes coses més, segurament, podríem contar! Gràcies, tio Salvador, per deixar-nos l’exemple. Li direm com de Sant Josep: “Era un home bo”.

 Carmen Ferrer i Josefina Meseguer.

Els xiquets a Vallibona

El nostre poble ens ofereix múltiples racons on gaudir diferents sensacions. Però no experimentem tots les mateixes, això depèn de la subjectivitat de cadascú, del seu moment o estat d’ànim, de les ganes de viure, i molt, molt de l’edat en que vivim les situacions. Els nens a Vallibona han trobat i troben un espai on campar a les seves amples, sent més independents del pares, iaios, o amb qui sigui que estan a càrrec mentre estan al poble. D’uns anys cap aquí, el poble sembla viure un esclat en la natalitat, i es veuen molts xiquets i xiquetes pel carrer. N ens han d’estranyar algunes actituds que alguns dels grans podem haver oblidat. De tant en tant les colles parlen del que feien a Vallibona quan eren xiquets, de on anaven a jugar, a amagar-se de les mirades dels adults, dels riscos que corrien, de lo punyeters que eren, etc...Ara el poble s’ha equipat i és molt més segur per als nanos que fa uns anys, Recordem alguns d’aquells moments i llocs on jugàvem. Llocs moments que seran diferentssegons qui, però us exposaré alguns dels meus i dels meus amics i amigues. 1) No fa tant que hi havia els “columpios” a l’entrada del que ara és l’associació de gent gran i no hi havia cap valla que ens protegís de caure pel desnivell. Allà ens concentràvem multitud de crios fent cua per a accedir una estoneta al columpio, amb el perill que això comportava per als que distrets passaven per davant i no reparaven en les cames del que es columpiava amb força descomunal, evocant el rècord que una vegada va aconseguir, donar la volta sencera!! Sempre hi havia algú que assegurava haver-ho fet. Els que ho intentaven igualar arribaven (jo ho he vist) a tocar amb els peus a la paret que els quedava darrere, quedant tota la cadena horitzontal. Ara, quan tocaven, ja es desequilibraven, i no hem vist a Vallibona a ningú aconseguir la gesta mítica, i que no ho veiem!!! (No ho intenteu xiquets). 2) Algo que no ha canviat des de la nostra infantesa a la d’ara és recollir pilotes de frontó mentre juguen els majors, o anar a buscar les pròpies quan jugues amb els amics. Tenint en compte la peculiar ubicació del frontó de Vallibona, amb un bancal sota l’extrem final i un damunt el de davant, sempre ha fet molt golós per a les aventuretes d’escalador dels crios pujar i baixar per les pedres i branques que ajuden a accedir-hi. A més, clar, anar darrere d’una pilota és impossible d’evitar quan es té certa edat, i més d’una que bota tant com les ràpides que s’utilitzen el poble. De vegades en tornaves amb menos que havies anat a jugar, però d’altres, jeje...fins repartíes botí amb la colla, sobretot durant el campionat de festes d’Agost, quan els que juguen no es perocupen per les pilotes, ja que no son seves. Sigueu respectuosos amb la comissió d’enguany, torneu-les totes!!! (S’ha d’intentar de dir-ho per lo menos) 3) El riu. Tota una aventura amb múltiples possibilitats. En un principi la Font Fresca on tot començava per creuar els dos braços del riu per arribar fins a la font per les passeres fetes amb pedres. Allà després de refrescar la gola hi ha dos bassis, els que tenen l’aigua més freda i amb una vida animal més rica de Vallibona, allà podies caçar culleretes, tirar-hi coses i veure si flotaven o si s’enfonsaven, remoure el fons amb un pal, fer barcos amb el que et trobaves, plenar bosses de pipes amb aigua (Molts ho hem fet i se segueix fent, peròiquin sentit te?), ficar els braços fins on se’t mullava la camiseta, etc. En ser més grans passem al riu propiament dit i els xiquets i xiquetes proven de caçar granotes, culleretes (que és més fàcil) i ja no importa tant arribar banyat a casa. També, en anys que baixa prou aigua sempre s’ha buscat tolls i bassals a on banyar-se, ja sigue al gorg, al maiol, o més per amunt del curs del riu. 4) Jugar a pilota. El terreny de Vallibona no és el més idoni per a que els xiquets juguin a pilota sobretot per les llargues costeres i carreres que toquen fer detrás del baló si este s’escapa.

Qui no ha sentit mai a dir d’algun adult “Esta pilota anirà a parar al riu!”, i ojo que alguna vegada hi anaven. Així és la velocitat d’una pilota que comença a agafar una costa avall pot doblar la del xiquet que tot desesperat va detràs com un esperitat intentant que no s’escapi. Fem una crida als adults, si veieu una pilota anar costa avall, intenteu agafar-la (cosa ja de per si difícil) i espereu el xiquet/a, sempre ha estat una gran frustració que damunt que vas corrent com un boig poble avall, te creues amb gent que somriu. “De qué riuen!”, “Hagueren parat la bola estos mal...!”. Si, si!, estos pensaments ronden el cap del veloç infant. Feu-los un favor, atrapeu la bola i us fareu un favor a vosaltres! 5) La carretera, per la branca que des del “monolito” va cap a la part baixa del poble, comptava i encara ho fa amb racons sombrejats on passar una estona agradable. Entre les pedres que queden a la part de dalt hi ha unes de grans que atrauen l’atenció dels més petits per a jugar a botigues, al supermercat, o com en vulgue dir cadascú. Pareu compte de no còrrer amb el cotxe per aquell troç ja que pot ser que us trobeu una cua de xiquets i xiquetes a imitació de la que els adults fan a Vallibona per al pa, o la que hi havia hagut sempre al perxi de l’esglèsia per a la carnisseria. Entre nens, el génere que es ven i es compra són pedretes, branquillons, flors, fulles, etc... En aquest joc s’apren molt, i una de les coses més importants és que els venedors, per a aconseguir els productes que ells mateixos venen, fan el següent: “Agafo diners de la meua caixa, agafo estes taronges que jo venc, i fico els mateixos diners a la meua caixa”. Més endavant ja s’prés la realitat, però de moment el que fa el venedor és, per als altres, trampa! 6) Cabanyes! Es que els crios tenen un esperit indomat que els condueix al monte, i a fer-se habitacles independents dels seus adults, per poc còmodes que siguin i encara que els hagin de compartir entre set o vuit. S’ha d’escollir el lloc perfecte, allunyat de les mirades dels qui no saben el secret, de difícil accés per als “enemics” ( sempre es diu això, perquè?), amb materials per a la contrucció relativament a prop, amb vistes si pot ser sobre la població per a vigilar si vé algú. La veritat és que el terreny és genial a Vallibona per a una activitat d’aquestes característiques i que sembla que ja no se’n fan. Serà que els nens d’avui ja no sel’s acudeixen estes idees amb tanta Play Station i tanta tele, o bé per el contrari, després de transmetre de generació en generació les tècniques de contrucció més minucioses són més hàbils ells en amagar-les que els adults en trobar-les? Potser hi ha al voltant de Vallibona una xarxa de cabanyes de les colles de nens i nenes que vigilen la població i amenacen de revoltar-se si els majors no els deixen fer la seva? Bé sigui com sigui, Vallibona ofereix la possibilitat als petits de trobar un espai enorme de llibertat diferent al que la majoria viuen en les seves poblacions de residència habitual . Poden campar tranquils i trobar amics jugant al carrer, al riu, a la muntanya, etc.. Deu ser això el que des de petits en fa enfortir el lligam amb els amics que hi fem?, amb els paisatges de que disfrutem? Adults, despreocupeu-vos un poc més pels vostres petits mentre son a Vallibona, i partim-nos entre tots la responsabilitat de que no els passi res. Tots n’hem fet i desfet, pujat i baixat, i alguna que altra malesa sen’s ha escapat, però per a disfrutar del poble els nens han de deixar d’estar sobreprotegits i passar uns dies autoregulant-se, creixent sols i amb els amiguets/es. Així podràn gaudir un dia de Vallibona com ho fem ara nosaltres.

-----------

Los Quintos en Vallibona

Los mozos de Vallibona iniciaban una serie de celebraciones que empezaban dos años antes de incorporarse al ejército. Todos los años, los Quintos eran los organizadores de las fiestas mayores, ellos eran los encargados de la orquesta y el baile, el Ayuntamiento sólo se encargaba de hacer un día la “Oferta” y las “Joies”. Un día de estas fiestas y con la orquesta que se tenía contratada, se salía en pasacalles por el pueblo. Por aquel entonces, existía la costumbre de blanquear las paredes de las casas con cal, y esto se hacía para las fiestas mayores, celebradas en el mes de octubre y con una duración de tres días. Los Quintos que se incorporaban a filas al año siguiente iban delante de los músicos, con una bolsa de cohetes de los llamados borrachos. Con unas tenazas largas, se cogía el cohete por el medio, se le prendía fuego y, cuando se encendía, acercaban ell chorro de fuego que éste desprendía a la pared de la casa, en la parte derecha de la puerta y sobre la mitad de su altura, esto dejaba unas marcas en la pared que duraban todo el año, también se escribían nombres o iniciales de las chicas de la casa. Todos los vecinos de Vallibona guardaban y protegían estas marcas con mucho orgullo hasta el año siguiente, cuando volvían a blanquear las paredes. Entonces sólo había cal para blanquear, existía la costumbre en nuestro pueblo de pintar las paredes de blanco, y las puertas y ventanas las pintaban con un reborde azul. Una vez me encontré con un señor que, al decirle que era de Vallibona me preguntó: ¿Vallibona es aquel pueblo donde las paredes son blancas y las puertas y las ventanas azules? Yo le tuve que explicar que eso era antes, cuando tuvimos esa conversión, las pinturas y los colores ya habían dejado atrás la época de la cal. En las masías del término que fueron abandonadas por aquellos tiempos, aún se puede apreciar cómo pintaban entonces. Los Quintos del año siguiente iban un poco más adelantados y llevaban las “canastes”, eran grandes cestos de mimbre con dos asas, tapadas con una manta y llevadas entre dos mozos, su misión era recoger los donativos de la gente, que consistían en pastas, frutos secos, botellas de bebidas, etc…Todo se metía dentro de la canasta, si era dinero, se echaba sobre la manta. Esta era la alternativa, la primera andadura de estos mozos como Quintos. Yo y mis compañeros, esto lo tuvimos que hacer un año antes porque la quinta que iba delante sólo eran dos mozos. Inmediatamente después de terminar este pasacalles, todo lo que se recogía se ofrecía a la juventud del pueblo. Con el dinero que se recogía, se compraba todo lo que hiciera falta, como esto se hacía a media mañana, para unos era el almuerzo, para otros la comida, lo que estaba claro es que de aquí, todos los jóvenes se iban a dormir, a reponer fuerzas para la noche siguiente. Todos estos actos eran reservados únicamente a los chicos, si una chica de aquellos tiempos se hubiera metido en un acto de estos, habría quedado marcada para toda su vida. Entonces se contaba con una orquesta para todas las fiestas y los músicos se alojaban en las casas de los Quintos, según el número de Quintos, se procuraba el número de músicos.

En 1960, mi quinta contrató al conjunto “Ildum” de Cabanes, compuesto por cinco miembros, yo tuve alojado en mi casa al trompeta y vocalista del grupo. Entonces Vallibona no tenía red de alcantarillado, los platos normalmente se iba a limpiarlos al río, si algún día se hacía en casa, el agua se lanzaba a la calle. Un día de esas fiestas, cuando después de comer íbamos a tomar el café a la Cooperativa, una mujer que había terminado la faena, lanzó el agua de fregar los platos por la ventana de su casa y cayó en los pantalones de mi músico, éste se abrió de piernas en medio de la calle y exclamó: ¡Chi mira!¡Chi mira! Volvimos a casa, se cambió los pantalones y, cuando volvimos al café, no se cansaba de decirles a los compañeros lo que le había ocurrido. En aquella época, el baile empezaba después de cenar, y terminaba a las doce de la noche. A partir de aquella hora se empezaba a gritar: “El que no vulgue pols, que no vaigue a l´era”, y empezaba la gran cohetada. Los diferentes grupos de coheteros, formados por amigos, compañeros, gente de la misma edad..., se ponían ropa vieja, una bolsa para llevar los cohetes y un saco mojado para torearlos. Se enfrentaban los unos a los otros gritando: ”Tireu cohets, que són de segó”, y empezaban a lanzarse los cohetes borrachos (los cohetes). Cuando descansaba el cohete, entre parada y parada, los entendidos, lo cogían por el medio y lo devolvían a la banda. En una noche, eran muchas las docenas de cohetes que se quemaban en Vallibona. El año siguiente, poco antes de incorporarse al ejército, hacían la “Volta”, esto consistía en dar una vuelta por todas las masías del término a razón de cuatro o cinco cada día, en ellas les daban conejos, pollos, huevos, comida donde coincidían con el horario de las comidas y tembién les llenaban las botas de vino, de las que luego daban un trago a todos los que se encontraban por el camino, que entonces, eran muchos. Estos mozos llevaban una caracola que iban tocando, así todo el término sabía por donde andaban. Hacían muchas malezas, por ser Quintos, todo se les perdonaba; de lo que más disfrutaban era de mandar rodando piedras cuesta abajo. Al atardecer llegaban al pueblo. Después de dejar todo lo que llevaban en su sitio, se marchaban corriendo a la Fuente Bella (la Font Fresca de ahora), la nueva estaba justo debajo de las últimas casas del pueblo, que no era otra que la actual, sino que estaba conducida por una tubería hasta este lugar, así, en épocas de grandes lluvias, no era necesario cruzar el río, ya que toda el agua potable del pueblo era llevada con cántaros desde esta fuente a las casas. Allí y a esta hora era donde estaban las mozas del pueblo haciendo cola para llenar los cántaros, cuando los Quintos encontraban a una de éstas con el cántaro lleno, ésta mostraba un fuerte enfado del cual eran culpables; tuvieron todo el día para ir a por agua y esperaron justo el momento en que retiraban los Quintos. Acabada la “Volta” al témino, se daba la “volta” al pueblo, acompañados por una rondalla de instrumentos de cuerda cantando canciones como esta: “Ya se van los Quintos madre ya se va mi corazón. Ya se va aquel que tiraba las piedras a mi balcón” Los Quintos iban delante con las mismas canastas a las que antes hice mención y con el mismo objetivo; recoger todo cuanto la gente les daba. Terminada esta “Volta”, se celebraba una gran comida a base de arroz, pastas, fruta y mucha bebida. Sobre todo lo recolectado, se calculaba a cuánta gente se podía dar de comer y, después de invitar a la rondalla y a las autoridades, se repartían entre los Quintos a partes iguales las raciones que sobraban. Al cabo de pocos días, estos mozos ingresaban como soldados en el Ejército Español. La última colla de Quintos fue la del año 64. Después se deshabitaron las masías y se acabaron los mozos, ya que los que había de esta edad, trabajaban o vivían fuera del pueblo.

Fidel Guimerá

EL PREGONERO DE VALLIBONA

 El pregonar era misión del alguacil

cuando el pueblo alguacil tenía

hoy representante del alguacil tenemos

al simpático y amable José Maria. 

Los pregones de aquella época

eran totalmente diferentes:

“que por la calle no hayan gallinas

se avisaba a toda la gente”. 

Para que el pueblo estuviese limpio 

así recomendaba el pregón:

“que por la mañana se barran las calles”

pues la limpieza era punto de honor.  

Con pregón también se vendía

las cerezas que a algunos sobraban

adquiriéndolas las casas que no tenían

y a céntimos el kilo se cotizaban. 

El pregonero de Vallibona

desapareció por modernos altavoces

y durante años estuvo ausente

como el sereno también por las noches. 

El pueblo añoraba su figura

y del pregón su armonioso sonido

pues les recordaba su pasado

y la historia de un pueblo bonito 

El pregonero era parte simbólica

de las raíces de un pueblo rural

como lo era su fresca fuente

con su fresco y copioso manantial. 

Pero hacia los años noventa

el pregonero volvió a renacer

avisando a toda la gente

de todo lo que podía acontecer. 

Ya tenemos nuevamente pregonero

pocos pueblos lo vuelven a tener

es el símbolo de nuestra Vallibona

es el símbolo de nuestro renacer. 

Carmen Mestre Meseguer

(ELS ANTERIORS TEXTOS, FORMAVEN PART DEL LLIBRET DE FESTES 2.005)

 

PROGRAMACIÓ DE PASQUA

-Dissabte 26 de març.- A les 23,30 va actuar Duo Dueto al polidesportiu A la mitja part es va fer  el sorteig d'un pernil, li va tocar a Tere Querol. També es va fer l'elecció de regina de les festes 2005. Serà LAURA MARCH i les seues dames, Marina Meseguer, Lara Pérez i Alba Fibla.

-Diumenge 27 a les 12 h Canya i tapa al polidesportiu a les 17 h Festa infantil al polidesportiu. Es va fer el sorteig de dues mones. A les 21 h Sopar de Sobaquillo al polidesportiu, la comissió invità a Sangria. En acabar, hi hagué karaoke.

MIREU FOTOS DE LES ACTIVITATS DE PASQUA EN LA SECCIÓ PASQUA 2.005

Si la gent vol enviar algun escrit o foto per a posar al llibre de festes que ho envie a alguna de les següents adreces: xoxin@hotmail.com  isa_querol@hotmail.com  ImmaHP@mixmail.com

DISSABTE 4 DE DESEMBRE, PONT DE LA IMMACULADA, REVETLLA POPULAR AL PAVELLÓ I DIUMENGE 5, FESTA INFANTIL

ACTES PEL PONT DEL PILAR

La Comissió de Festes 2005 va estrenar el "calendari d' activitats" amb la revetlla i la festa infantil celebrada aprofitant el pont del Pilar. Dissabte nou d´octubre a la nit, el pavelló s´omplí de gom a gom en la revetlla en el decurs de la qual van ser elegits Míster Fadrí, Tomàs Guimerà i Mis Fadrina, Alícia Altaba, mentre que Míster 50 anys va ser escollit Eliseu Pla i Mis 50 anys, Paquita Allepuz. Al dia següent, va haver-hi al migdia, barra amb aperitiu gratuït i de tarda, una gran festa infantil. La Comissió ja ha preparat un nou ball, serà amb un duet, per a dissabte 4 de desembre aprofitant l"aqüeducte" de la Immaculada. Les novetats de la Comissió 2005 les anirem incloent aquí, tan prompte ens arriben.

Mireu més coses del Pont del Pilar en la secció PILAR 2004

  A LA VENDA LA LOTERIA DE NADAL, DE LA COMISSIÓ DE FESTES 2.005, ÉS EL NÚMERO 16.022

 Recordeu la tasca de la COMISSIÓ 2.004